No fa massa hem canviat d’estació, ja estem a l’hivern. Gener és un dels mesos amb els dies més gelats. Tot ens convida a quedar-se a casa. Peròoo arriba una de les festes més tradicionals dels nostres pobles: S. Antoni. De cop tot canvia: eixim al carrer a buscar el calor de la foguera, menjar al voltant del foc amb els veïns i veïnes, fer quatre rialles i dos partides de truc...
Les tradicions populars són part fonamental a l’aprenentatge (tradició: conjunt de coneixements, costums i creences que es transmeten de generació en generació per considerar-se d’alt valor per a la pròpia cultura. Populars, les particulars d’un grup ètnic o cultura determinada)
S. Antoni, el nostre, té cognom: Del Porquet.
Sant Antoni és el patró dels animals domèstics. La tradició* conta que quan estava a Barcelona li s’apropà una porqueta amb cara de pena que duia un gorrinet a la boca que no podia caminar.
El deixà als peus del Sant qui procedí a beneir-lo i es convertí en un porquet normal i espavilat. La truja agraïda no abandonà mai més al Sant, fins el punt que ell morí abans i ella l’arribà a enterrar i tot.
El porc que acompanya a S. Antoni, realment ha de ser una femella, el motiu del canvi té a vore amb el privilegi que tenien els porcs mascles: podien anar solts pel carrer, entraven en masies i menjaven allò que volien... D’ahí la dita: “Voltar més que els porcs de sant Antoni”.
