ELS MAJORS SÓN EXEMPLE:
Jo
Pere, de dotze anys d’edat, us vaig a contar un història que crec
que mai, mai no pensareu escoltar-la. Doncs allà vaig, era un dimecres
6 de desembre tot el món tenia fred i jo eixia del col·legi com si
res, de repent, trobí una bossa de color roja tirada a la terra. Jo
caminava i caminava, i mentre pensava, la podré agafar.
que mai, mai no pensareu escoltar-la. Doncs allà vaig, era un dimecres
6 de desembre tot el món tenia fred i jo eixia del col·legi com si
res, de repent, trobí una bossa de color roja tirada a la terra. Jo
caminava i caminava, i mentre pensava, la podré agafar.
Com
sóc un xiquet tant escarbador no vaig pensar en res més que en
mirar-la per dins, la veritat és que no hi havia res molt interessant
que diguérem, però en una de les butxaques de la bossa hi havia com
una agenda on hi estava escrit anar al banc, anar a comprar… però el més
important: estàvem al 1923!
sóc un xiquet tant escarbador no vaig pensar en res més que en
mirar-la per dins, la veritat és que no hi havia res molt interessant
que diguérem, però en una de les butxaques de la bossa hi havia com
una agenda on hi estava escrit anar al banc, anar a comprar… però el més
important: estàvem al 1923!
La
veritat és que estava un poc desconcertat, pensar que estàs en el 2012,
quan en aquella agenda posava el 1923. Aquella notícia no li l’ha
vaig contar a ningú perquè pensava que no em creurien i que
seria un boig, així que jo m'enduguí l’agenda i el demés ho vaig
deixar a la secció dels objectes perduts del col·legi. (Ho sé
alguns pensareu que haguera sigut millor haver-me-la endut per no deixar
rastre, però com no vaig pensar ho vaig deixar allí i ja
està.)
veritat és que estava un poc desconcertat, pensar que estàs en el 2012,
quan en aquella agenda posava el 1923. Aquella notícia no li l’ha
vaig contar a ningú perquè pensava que no em creurien i que
seria un boig, així que jo m'enduguí l’agenda i el demés ho vaig
deixar a la secció dels objectes perduts del col·legi. (Ho sé
alguns pensareu que haguera sigut millor haver-me-la endut per no deixar
rastre, però com no vaig pensar ho vaig deixar allí i ja
està.)
No
parava de pensar en el que havia succeït, així que per obtindre més
informació vaig obrir l’agenda de nou, sols hi posava que aquella
agenda era de una tal Antònia. Donava el cas de que Antonia era un
dels noms de la meva venia, ella no eixia mai de casa per la
catàstrofe que hi va succeir en la seva infància, ocorregué un
guerra inesperada on la gent fugia del les persones negres que venien
a atacar, quan acaba la guerra, segons Antònia, la seva criada junt a
ella sobrevingueren però van a visar de que dos milions de persones
havien mort llavors amb el pares d’Antònia. La notícia en aquella
poca s’extengué molt però ella quedà paralitzada, durant anys i
anys Antònia visgué amb la seva criada fins que totes dos anaren per
camins diferents.
parava de pensar en el que havia succeït, així que per obtindre més
informació vaig obrir l’agenda de nou, sols hi posava que aquella
agenda era de una tal Antònia. Donava el cas de que Antonia era un
dels noms de la meva venia, ella no eixia mai de casa per la
catàstrofe que hi va succeir en la seva infància, ocorregué un
guerra inesperada on la gent fugia del les persones negres que venien
a atacar, quan acaba la guerra, segons Antònia, la seva criada junt a
ella sobrevingueren però van a visar de que dos milions de persones
havien mort llavors amb el pares d’Antònia. La notícia en aquella
poca s’extengué molt però ella quedà paralitzada, durant anys i
anys Antònia visgué amb la seva criada fins que totes dos anaren per
camins diferents.
Antonia
tingué una filla molt treballadora a la que anomenà Laura, aquella
xica anava a tots els llocs on la mare li manava, i fins i tot, en el
temps lliure que li quedà pogué treballar com a conta-contes a una
guarderia, allí sempre contava el mateix conte el de sa mare, tots
els xiquets cada dia venien contents de tornar a escoltar la historia
aquella tan bonica que contava ella amb el to que posava ella sempre,
dolceta i canvis de veu un poc breus per a que els xiquets
somrigueren un poc cada dia i es feren majors.
tingué una filla molt treballadora a la que anomenà Laura, aquella
xica anava a tots els llocs on la mare li manava, i fins i tot, en el
temps lliure que li quedà pogué treballar com a conta-contes a una
guarderia, allí sempre contava el mateix conte el de sa mare, tots
els xiquets cada dia venien contents de tornar a escoltar la historia
aquella tan bonica que contava ella amb el to que posava ella sempre,
dolceta i canvis de veu un poc breus per a que els xiquets
somrigueren un poc cada dia i es feren majors.
Jo
seguia pensant en com podia ser allò, però vaig arribar a una
conclusió, sabia que jo no era un superheroi que alliberava la
tristesa de la gent per canviar el passat però el que si que sabia fer ben bé, era contar històries als majors de manera que no
estigueren pensant en el que va succeir en l'antiguitat o el que
podria passar ara mateix.
seguia pensant en com podia ser allò, però vaig arribar a una
conclusió, sabia que jo no era un superheroi que alliberava la
tristesa de la gent per canviar el passat però el que si que sabia fer ben bé, era contar històries als majors de manera que no
estigueren pensant en el que va succeir en l'antiguitat o el que
podria passar ara mateix.
Passaren
alguns anys i jo hem fe major, havia complit el meu somni treballar
de contacontes a un lloc on la gent disfrutara del que veia. La
senyora Antonia seguia viva i aprofità i tots els dies alguna
història li contava.
alguns anys i jo hem fe major, havia complit el meu somni treballar
de contacontes a un lloc on la gent disfrutara del que veia. La
senyora Antonia seguia viva i aprofità i tots els dies alguna
història li contava.
Arribà
una data on Antònia se n'anà, estàvem trists però seguirem
avant. Diuen alguns que les històries que contàvem eren en honor a
que el pare d’Antònia que li contava històries de les més
boniques, altra gent diu que contàvem històries ja que Antònia quan
era jove contava històries a tots els xiquets dels món, però la
verdadera resposta era que ho fèiem gràcies a Antònia que sempre
tenia una frase per a cada història: Una persona major no és una
altra com tots sinó per a tu sempre serà el teu exemple.
una data on Antònia se n'anà, estàvem trists però seguirem
avant. Diuen alguns que les històries que contàvem eren en honor a
que el pare d’Antònia que li contava històries de les més
boniques, altra gent diu que contàvem històries ja que Antònia quan
era jove contava històries a tots els xiquets dels món, però la
verdadera resposta era que ho fèiem gràcies a Antònia que sempre
tenia una frase per a cada història: Una persona major no és una
altra com tots sinó per a tu sempre serà el teu exemple.
