El passat any va ser molt especial, perquè a la meua comparsa hi va vindre un nou amic d’Anglaterra, que li deien Aleksei. Li vam preguntar si al seu poble celebraven festes de moros i cristians i ens va dir que no, però que havia sentit parlar de les nostres festes i tenia ganes de vore com les celebraven. El primer dia que va vindre a la comparsa era un dissabte d’agost, celebràvem un dels sopars d’estiu, a la seu de la nostra comparsa. Mentre sopàvem, la banda de música tocava, però li sorprenia que la gent no començara a ballar, aleshores li vaig explicar que nosaltres no ballem amb eixa música sinó que desfilem.
En acabar de sopar vam començar a fer les filades i va gaudir de vore que tota la gent seguia el ritme de la música seguint les ordres d’un cap d’esquadra. Al principi li costava portar el ritme, però de seguida començà a gaudir com un més de nosaltres.
Al dia següent va vindre a la meua casa i no deixava de fer-nos preguntes sobre les nostres festes, per això li vam ensenyar unes pel·lícules, per a que es fera una idea del moments que anava a viure. Estava al·lucinat, emocionat i amb moltes ganes que arribara el dijous d’eixa setmana.
Per fi va arribar el dia esperat, dijous, Entrada de Bandes i Alardos.
Un dia on la musica es la protagonista perquè en l’Entrada de bandes participen la banda oficial de cada comparsa junt a les tres bandes d’Ontinyent, fan un recorregut pel carrer Major fins la Plaça de l’Ajuntament, i tota la gent gaudeix de la interpretació del pasdoble que cada banda toca al llarg del recorregut, però el mes emotiu d’eixe acte es que al final, davant del castell de festes totes les bandes toquen la marxa mora CHIMO. El meu amic estava emocionat, no podia creure el que veia, tanta gent concentrada en un lloc i tots marcant el mateix ritme de Chimo. Va gaudir d’aquell meravellós moment com un fester més.
Per la nit celebràvem els Alardos, un dels millors moments de gaudir i de passar-ho d’allò més be. Tots els carrers plens de gent disfressada desfilant d’una manera diferent amb alegria i felicitat. Aleksei s’ho va passar mot be, mai podia imaginar que desfilaria per un carrer disfressat de pirata, però havia de mesurar les emocions encara quedava molta festa.
L’endemà era un dels dies mes bonics de les nostres festes ,el dia de l’entrada, jo li explicava que pel mati a l’entrada infantil cada xiquet es vestia amb el vestit de gala de la seua comparsa i eixia a desfilar amb els seus amics d’esquadra. Però els mes xicotet de la comparsa, es dir, el futur de la festa, eixien en una carrossa tirant confeti i serpentina, omplint tots els carrers de color i d’alegria. El meu amic es va vestir amb mi, tornava a emocionar-se, va desfilar colze amb colze, anava amb compte per no perdre el pas i va gaudir com mai abans ho havia fet .
Per la vesprada els tocà l’hora als majors, i com nosaltres no podíem eixir vam anar a vore’ls. Aleksei es va quedar bocabadat quan va veure a tota eixa gent desfilant, gaudint de la festa i de la música. En contava que al seu país no havia vist mai una desfilada d’aquestes característiques , amb tanta musica, tanta gent i tant espectacular, estava molt content d’estar vivint aquesta aventura.
Les desfilades de les dianes, no eren tant espectaculars però també li van agradar perquè deia que tenien el seu encant, encara que havíem de matinar eren divertides i alegres.
Jo li contava que les processons eren uns actes mes seriosos però molt emotius, perquè sense la devoció al nostre Morenet les Festes no podrien celebrar-se, encara que pot ser ell no ho comprenguera de la mateixa manera que nosaltres.
Arriba el dilluns, i amb ell les Ambaixades, de nou tota la plaça plena de gent, trons, olor a pólvora, però de sobte silenci per escoltar als ambaixadors que han estat tot l’any assajant els versos de Cervino. No entenia molt be aquell llenguatge antic, i li vaig explicar que el text s’havia escrit a l’any 1860 i que era una tradició molt arrelada.
El meu amic Aleksei ha passat uns dies meravellosos, que mai podrà oblidar, com tampoc nosaltres oblidarem el seu carinyo i respecte cap a la nostra festa. Esperem que cada any puga tornar a viure amb nosaltres esta experiència tan emocionant.
PAULA GANDIA PENADÉS 6é B
(Treball 1r premi Concurs Literari Moros i Crisitians Ontinyent 2012 )
