Pàgines

dimarts, 14 de febrer del 2012

EL MEU AMIC FESTER I JO



Ahir, quan vaig acabar els deures, vaig trobar al meu pare a la butaca descansant mirant la tele. Mirava l’MK, on posaven un programa similar a les noticies de tots els dies. Em va parèixer diferent , ja que no vaig escoltar cap mala notícia. Vaig observar amb cautela els moviments del meu pare. Se suposava que devia deixar al pare descansar després de la jornada de treball i, a més, se suposava que li interessava el programa però jo no era tant segura.
Quan em vaig apropar, vaig sentir una espècie de bufit i abans de mirar-lo ja sabia el que passava: estava allà, avorrit no feia cas del programa i tenia els ulls mig tancats. Vaig decidir apagar la televisió per a que descansarem  junts. Vaig demanar l’opinió del pare de les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent i va començar a parlar-me del seu acte preferit, la Baixà del Crist.
Va descriure cada moment  amb tanta delicadesa, que em va fer recordar l’estiu passat, quan jo també vaig acudir a aquest acte tant bonic i em vaig adonar que compartia el mateix sentiment.
Vaig recordar com pujàvem, al mini-bus, la meua colla i jo. Jo m’asseia al costat de la meua amiga Ana i parlàvem del dolor que ens produïen les botes i que quan finalitzaren les festes anirien directes a netejar. Sols fèiem que riure... i després, ja a Santa Ana, un lloc preciós i acollidor per resguardar al nostre patró.
El millor, era quan la colla de xiquets baixàvem al costat dels disparadors i fèiem fotos al cel blau clar amb el fum dels trabucs. A més a més, el soroll no deixava escoltar i encara que sabíem de que es tractava, fèiem botets cada vegada que sonava un tro.
Però sobretot ajustàvem bé els taps a les orelles de tant en tant i intentàvem, inútilment, traure la pols de les botes.
El meu pare opinava més o menys igual que jo i el considerava el meu amic fester. Als dos ens encantava la Baixà del Crist, desfilar i riure en tot moment.
Però, a més els dos érem festers des de que vam nàixer i, a diferencia del meu germà que s’avorreix en alguns moment, ens agradava i érem uns festers apassionats per la festa. En paraules concretes: uns festers de pura cepa.
No escoltava exactament el que deia el pare i m’encontrava, com deia la mare, en el meu món feliç i inexplicable per als del meu voltant. Va picar els dits per a que reaccionara. Jo, amb una mirada de persuasió, vaig convèncer al meu pare per a que ara fou jo la que parlara. Vaig començar a comentar l’entrada, un acte preciós que també m’agrada moltíssim. Per a mi és un acte de germanor entre festers que somreien i disfrutaven uns amb altres.                                                                  
I els menuts, damunts de les carrosses, repartint  llepolies boníssimes. Tot açò, després d’una festa com són els alardos, on totes les comparses llueixen les seves disfresses. I com no, la música fa l’ambient més fester.
Però després anirà la diana que és molt prompte i, al menys per a mi, és un repte perquè costa moltíssim alçar-se a toc de despertador. Però a la fi, després d’haver complit, toca gaudir de l’esmorzar que prepara la comparsa. A la vesprada, després d’haver dormit i descansat, anem a Santa Ana. Quan arribem a l’escorxador comença la processó, on portem els nards al Crist de l’Agonia que arribarà a Sant Carles, on finalitzarà la processó.
A continuació, tots anem a sopar amb la camisa groga i les botes, i esperem  impacients, anar a fer la retreta on encenem els nostres farolets i recorrem la vila amb la banda. Tots cantem i ens divertim moltíssim fins que ja no podem més i tornem a casa per dormir, ja que al dia següent també hi havia diana.
En la vesprada del diumenge, hi ha processó on tots guardem silenci per respecte al patró.
Al dia següent  tot s’acaba, en les ambaixades.  Després de dinar, en la nostra comparsa, es tradició “batejar” als que són nous. És un procés delicat, que més be tracta d’embrutar i xopar als nous per donar-los la benvinguda. És divertit, per al qui embruta, clar.
Després anem a la plaça del ajuntament on, a la fi, els cristians guanyen. A continuació, donem l’enhorabona als càrrecs i fem l’últim desfile, on simplement es tracta d’acabar les festes amb un somriure a la cara. A la fi, aquest és el propòsit, somriure i passar-ho d’allò més bé. Bé, o així opinem el meu amic fester i jo.

ANA FERRERO MICÓ   6éA

Segon Premi categoria B Societat de Festers Ontinyent