Ahir, quan
vaig acabar els deures, vaig trobar al meu pare a la butaca descansant mirant
la tele. Mirava l’MK, on posaven un programa similar a les noticies de tots els
dies. Em va parèixer diferent , ja que no vaig escoltar cap mala notícia. Vaig
observar amb cautela els moviments del meu pare. Se suposava que devia deixar
al pare descansar després de la jornada de treball i, a més, se suposava que li
interessava el programa però jo no era tant segura.
Quan em vaig
apropar, vaig sentir una espècie de bufit i abans de mirar-lo ja sabia el que
passava: estava allà, avorrit no feia cas del programa i tenia els ulls mig
tancats. Vaig decidir apagar la televisió per a que descansarem junts. Vaig demanar l’opinió del pare de les
festes de Moros i Cristians d’Ontinyent i va començar a parlar-me del seu acte
preferit, la Baixà
del Crist.
Va descriure
cada moment amb tanta delicadesa, que em
va fer recordar l’estiu passat, quan jo també vaig acudir a aquest acte tant
bonic i em vaig adonar que compartia el mateix sentiment.
Vaig
recordar com pujàvem, al mini-bus, la meua colla i jo. Jo m’asseia al costat de
la meua amiga Ana i parlàvem del dolor que ens produïen les botes i que quan
finalitzaren les festes anirien directes a netejar. Sols fèiem que riure... i
després, ja a Santa Ana, un lloc preciós i acollidor per resguardar al nostre
patró.
El millor,
era quan la colla de xiquets baixàvem al costat dels disparadors i fèiem fotos
al cel blau clar amb el fum dels trabucs. A més a més, el soroll no deixava
escoltar i encara que sabíem de que es tractava, fèiem botets cada vegada que
sonava un tro.
Però
sobretot ajustàvem bé els taps a les orelles de tant en tant i intentàvem,
inútilment, traure la pols de les botes.
El meu pare
opinava més o menys igual que jo i el considerava el meu amic fester. Als dos
ens encantava la Baixà
del Crist, desfilar i riure en tot moment.
Però, a més
els dos érem festers des de que vam nàixer i, a diferencia del meu germà que
s’avorreix en alguns moment, ens agradava i érem uns festers apassionats per la
festa. En paraules concretes: uns festers de pura cepa.
No escoltava
exactament el que deia el pare i m’encontrava, com deia la mare, en el meu món
feliç i inexplicable per als del meu voltant. Va picar els dits per a que
reaccionara. Jo, amb una mirada de persuasió, vaig convèncer al meu pare per a
que ara fou jo la que parlara. Vaig començar a comentar l’entrada, un acte
preciós que també m’agrada moltíssim. Per a mi és un acte de germanor entre
festers que somreien i disfrutaven uns amb altres.
I els
menuts, damunts de les carrosses, repartint
llepolies boníssimes. Tot açò, després d’una festa com són els alardos,
on totes les comparses llueixen les seves disfresses. I com no, la música fa
l’ambient més fester.
Però després
anirà la diana que és molt prompte i, al menys per a mi, és un repte perquè
costa moltíssim alçar-se a toc de despertador. Però a la fi, després d’haver
complit, toca gaudir de l’esmorzar que prepara la comparsa. A la vesprada,
després d’haver dormit i descansat, anem a Santa Ana. Quan arribem a
l’escorxador comença la processó, on portem els nards al Crist de l’Agonia que
arribarà a Sant Carles, on finalitzarà la processó.
A
continuació, tots anem a sopar amb la camisa groga i les botes, i esperem impacients, anar a fer la retreta on encenem
els nostres farolets i recorrem la vila amb la banda. Tots cantem i ens
divertim moltíssim fins que ja no podem més i tornem a casa per dormir, ja que
al dia següent també hi havia diana.
En la
vesprada del diumenge, hi ha processó on tots guardem silenci per respecte al
patró.
Al dia
següent tot s’acaba, en les
ambaixades. Després de dinar, en la
nostra comparsa, es tradició “batejar” als que són nous. És un procés delicat,
que més be tracta d’embrutar i xopar als nous per donar-los la benvinguda. És
divertit, per al qui embruta, clar.
Després anem
a la plaça del ajuntament on, a la fi, els cristians guanyen. A continuació,
donem l’enhorabona als càrrecs i fem l’últim desfile, on simplement es tracta
d’acabar les festes amb un somriure a la cara. A la fi, aquest és el propòsit,
somriure i passar-ho d’allò més bé. Bé, o així opinem el meu amic fester i jo.
ANA FERRERO MICÓ 6éA
Segon Premi categoria B Societat de Festers Ontinyent
